Tot és ara i res

  Ara que tenim les eleccions del Barça a la cantonada, deixeu-me explicar per què dono suport a Joan Laporta. A continuació, el lector podria esperar una dissertació de motius que versessin des del projecte i model esportiu, passant pel seu innegable compromís desacomplexat amb el País, fins a la defensa d’uns valors socials determinats; per tal de convèncer al soci indecís. Podria fer-ho. I estic convençut que resultaria convincent, essencialment perquè aquestes són unes característiques —a grans trets— que el fan millor que qualsevol altre candidat. A més a més, juga a favor seu que està avalat per la Història (que no és poc). Però el principal motiu pel qual m’agrada Laporta és un altre, i és de tall escatològic. Fixem-nos en un aspecte sociològic. De fet, analitzar els candidats a la presidència, els d’avui i els de sempre, donaria material més que suficient per fer un TFG de sociologia. És força impactant la quantitat de gent que està disposada a sortir a l’escena pública (...

He acabat el llibre Tota la Veritat (Ara Llibres, 2019) escrit per sis periodistes de diversos mitjans: Ferran Casas, Odei A.-Etxearte, Marc Martínez Amat, Roger Mateos, Gerard Pruna i Neus Tomàs. El llibre està prou ben trenat, amb una clara continuïtat temporal i molt ben ordenat. És interessant si t’interessa el tema, és clar. Sense arribar a excel·lir dona alguns detalls inèdits i   molts d’altres ja coneguts. En faig, a continuació, una recopilació dels que m’han semblat més interessants.          Els mesos anteriors al referèndum, en el període de preparació i organització, els consellers queden clarament en un segon pla i agafa el comandament el que el llibre defineix com a sanedrí . Amb Puigdemont i Junqueras al capdavant, el president Mas, els caps d’Òmnium i ANC, Cuixart i Sànchez i amb pes de persones que no estan a primera línia política però que tenen un pes destacat: David Madí, Sergi Sol, Xavier Vendrell, Joan Puigercós i Xavier Vinya...

La situació actual de la política catalana és, de ben segur, la més desoladora que de l’última dècada. El país porta molt de temps —des de les últimes eleccions imposades del 21D— desorientat. La cruïlla on ens trobàvem i tota mena de debat productiu s’ha esvaït i ens trobem nus enmig del desert sense saber què fer. O encara pitjor, hi ha sectors del nostre bàndol que sembla que sí que saben el que volen fer, i no presagia res de bo. Tots tenim coll avall que tard o d’hora estem abocats a les enèsimes eleccions autonòmiques anticipades al Parlament de Catalunya. Es poden convocar just després de sortir la sentència i, d’aquesta manera, els partits de sempre podran aprofitar-ho electoralment amb la plorera o potser ja entrats al 2020. La primera opció és la preferida per ERC, que estan més centrats en consolidar l’hegemonia de partit —el qual, certament, té bones perspectives electorals– que no pas en fer avançar el país. El discurs hegemònic dins del partit republicà, el del...

Tafanejant per twitter vaig trobar un tuit que emplaçava a completar un quadre (talment com si fos el d'una eliminatòria cruenta de Champions) en què hom ha de completar la seva peferència cançó per cançó (no hi són totes) del grup català Manel . Jo en sóc un fan acèrrim des del primer fins a l'últim disc i estic esperant que en surtin de nous (diuen, diuen, diuen que potser el proper el publiquen aquesta tardor). Vull constatar que hi ha tries que són gairebé impossibles de fer, com puc ser capaç de descartar sengons quina cançó a setzens ? Doncs amb un grup d'aital qualitat s'ha de fer així. Ah, i segurament si passat demà el torno a fer canviaria quelcom, perquè això de la música ja se sap, sovint són estats d'ànim, moments, sensacions. En definitva quatre grans discos que tothom hauria de tenir a la memòria interna del mòbil, en CD a casa, als preferits de l'Spotify o en els millors vídeos de YouTube (perquè també hi ha videoclips fantàstics: La Serotoni...

L’ Enric Vila va escriure entre la tardor del 2009 i la primavera del 2010, durant la seva estada a la primera ciutat que apareix en el títol del llibre, aquest dietari. “Londres – París – Barcelona: Viatge al cor de la tempesta” és difícil d’explicar-lo, el millor que hom pot fer és llegir-lo. De totes maneres, en aquestes línies diré què m’ha semblat. Primer de tot vull remarcar que el text ha envellit —i seguirà envellint— bé (és el que tenen els bons llibres), en les acaballes de l’any 2018 i després de canvis importants en la nostra estimada nació i en el món pot ser llegit amb absoluta vigència. El doble filó del llibre el fa molt passable, d’una banda hi ha la seva vida personal i interpersonal (a la universitat de Londres, els amic d’aquí i d’allà, les diverses societats, les antigues nòvies...) i d’altra banda ho lliga amb una anàlisi de vessant més històrica en termes nacionals de Catalunya , les ciutats i la globalització d’aquest món o la democràcia, senzillament. ...

Ja fa un parell de setmanes que l’ Enric Vila ha estrenat una tertúlia —tot cantant el Be bop a lula — en forma de podcast, “ El bar del Rick ”. El passat nou d’octubre, un any i escaig després de la gran fita, Vila va convidar-hi el filòsof i professor de la prestigiosa universitat de Princeton  Jordi Graupera , l’escriptor i historiador ideòleg de la tertúlia  Abel Cutillas i la Diana Coromines , que va ser ambaixadora catalana durant l’esmentada data als països escandinaus. Durant aquesta tertúlia parlen del forat negre que el referèndum de l’1 d’octubre ha deixat en el règim autonòmic. Cadascú d’ells explica com van viure la jornada des d’un punt de vista personal, com tants milions d’altres a Catalunya. Dubtes la jornada abans del referèndum, l’empoderament de la gent amb independència del seu propi govern, el “fetitxe” de les urnes, la resistència i organització de la gent... Tot es podria resumir en la voluntat de cadascú en defensar a capa i espasa el resultat de...