Passa al contingut principal

Per què Laporta?

 

Ara que tenim les eleccions del Barça a la cantonada, deixeu-me explicar per què dono suport a Joan Laporta. A continuació, el lector podria esperar una dissertació de motius que versessin des del projecte i model esportiu, passant pel seu innegable compromís desacomplexat amb el País, fins a la defensa d’uns valors socials determinats; per tal de convèncer al soci indecís. Podria fer-ho. I estic convençut que resultaria convincent, essencialment perquè aquestes són unes característiques —a grans trets— que el fan millor que qualsevol altre candidat. A més a més, juga a favor seu que està avalat per la Història (que no és poc). Però el principal motiu pel qual m’agrada Laporta és un altre, i és de tall escatològic.

Fixem-nos en un aspecte sociològic. De fet, analitzar els candidats a la presidència, els d’avui i els de sempre, donaria material més que suficient per fer un TFG de sociologia. És força impactant la quantitat de gent que està disposada a sortir a l’escena pública (i amb recursos econòmics suficients per fer-ho) a fer tot i més per uns quants minuts de fama i alguns pocs ho fan també per presidir un club del que tens números de sortir mal parat (que sí, que ja sé que hi ha contrapartides collonudes també). De fet, un denominador comú que tenen tots els que es presenten (potser, i només potser, ell és l’excepció) és que es creuen més intel·ligents del que realment són. Però això és una altre tema.

Quan veig Laporta tinc la sensació que és una persona tremendament segura de si mateixa i que genera una àuria de confiança al seu voltant. Perquè a diferència del que estem acostumats en aquest dissortat país, ni és una persona pessimista, ni té aires de perdedor. Al contrari, transmet optimisme i és guanyador (no cal saber de futbol, ni basar-se només en el futbol per veure-ho). És el català més contracultural que existeix avui dia. Encara el perfil oposat del prototip de catalanet, que fins i tot vol amagar-se’n, que opta per no molestar amb temes conflictius, demanar sempre permís a Madrid, canviar de llengua a la primera de canvi, no celebrar gaire res (no fos cas que es molestessin!) en el cas poc habitual de tenir algun triomf. Laporta ha aconseguit crear un corrent al seu voltant, que va molt més enllà de la ideologia política o model futbolístic (tot i que també els inclou): el laportisme és una forma de viure i de veure la vida. A grans trets, seria com el cruyffisme, però fet a mida per a Catalunya. Cruyff + Kennedy = Laporta. No ens enganyem, possiblement aquesta confiança que traspua sigui, en part, conseqüència de la seva gestió anterior que segella uns resultats excel·lents, però l’arrel de la qüestió va molt més enllà d’aquests factors més aviat objectius. És una virtut que deriva de la seva aparença física, de la seva manera de caminar, de parlar i de transmetre. Laporta és atractiu, moreno, amb un cabell que ja m’agradaria tenir quan arribi a la seva edat, mirada impetuosa, la seva baixa estatura no li resta força i és un individu robust, sense ser gras. Perquè si Laporta transmet una cosa, aquesta és confiança. Físicament Laporta convida a acostar-t’hi: està clar que dona la mà de forma decidida, és insultament fotogènic i és d’aquell tipus de persones que voldries abraçar. Saps que va de cara, que donarà la cara i que té molts números que li surti bé la jugada. I ho saps (o, més bé, ho dedueixes) només de veure’l. Laporta, com a persona física, és un home al qual li confiaries els teus fills durant unes hores, li deixaries les claus de casa quan marxes de viatge, li confiaries la defensa d’un plet i li demanaries que t’ajudés a empènyer el cotxe si et quedes sense benzina al bell mig de la Diagonal.

A Laporta li confiaries la presidència del Barça.

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Introduccions de "Jo Competeixo", Manel

L’ARQUER  Un arquer i la seva germana estaven enamorats. L’arquer li va dir a la germana “si tu vols, aquesta bogeria que hi ha entre tu i jo pot ser absolutament privada”. La germana es va espantar i es va acabar casant amb l’emperador, de manera que l’arquer va esdevenir arquer de l’emperador. La nit noces, l’arquer es va posar la seva armadura més llampant, la millor de totes. I caminava. No sé si sabeu com eren els terres dels palaus del Japó del segle XVII, però tenien una quadrícula com un taulell d’escacs. I la quadrícula estava feta amb ceràmiques verdes i negres. Aquell dia l’arquer només trepitjava les ceràmiques negres perquè semblaven els cabells negres de la seva germana. Però l’arquer només podia pensar que la seva germana, en aquell moment, estava despullada amb el sultà. Va veure que se n’hauria d’anar, caminava pel palau i pensava. L’arquer caminava i pensava. Caminava i pensava: “quan la derrota és segura uns dissimulen, uns capitulen i jo competeixo”.  UNA D...

L'1 d'octubre: el refrèndum, no el folklore

Ja fa un parell de setmanes que l’ Enric Vila ha estrenat una tertúlia —tot cantant el Be bop a lula — en forma de podcast, “ El bar del Rick ”. El passat nou d’octubre, un any i escaig després de la gran fita, Vila va convidar-hi el filòsof i professor de la prestigiosa universitat de Princeton  Jordi Graupera , l’escriptor i historiador ideòleg de la tertúlia  Abel Cutillas i la Diana Coromines , que va ser ambaixadora catalana durant l’esmentada data als països escandinaus. Durant aquesta tertúlia parlen del forat negre que el referèndum de l’1 d’octubre ha deixat en el règim autonòmic. Cadascú d’ells explica com van viure la jornada des d’un punt de vista personal, com tants milions d’altres a Catalunya. Dubtes la jornada abans del referèndum, l’empoderament de la gent amb independència del seu propi govern, el “fetitxe” de les urnes, la resistència i organització de la gent... Tot es podria resumir en la voluntat de cadascú en defensar a capa i espasa el resultat de...

Apunts del llibre "Tota la veritat"

He acabat el llibre Tota la Veritat (Ara Llibres, 2019) escrit per sis periodistes de diversos mitjans: Ferran Casas, Odei A.-Etxearte, Marc Martínez Amat, Roger Mateos, Gerard Pruna i Neus Tomàs. El llibre està prou ben trenat, amb una clara continuïtat temporal i molt ben ordenat. És interessant si t’interessa el tema, és clar. Sense arribar a excel·lir dona alguns detalls inèdits i   molts d’altres ja coneguts. En faig, a continuació, una recopilació dels que m’han semblat més interessants.          Els mesos anteriors al referèndum, en el període de preparació i organització, els consellers queden clarament en un segon pla i agafa el comandament el que el llibre defineix com a sanedrí . Amb Puigdemont i Junqueras al capdavant, el president Mas, els caps d’Òmnium i ANC, Cuixart i Sànchez i amb pes de persones que no estan a primera línia política però que tenen un pes destacat: David Madí, Sergi Sol, Xavier Vendrell, Joan Puigercós i Xavier Vinya...