Per què Laporta?

 

Ara que tenim les eleccions del Barça a la cantonada, deixeu-me explicar per què dono suport a Joan Laporta. A continuació, el lector podria esperar una dissertació de motius que versessin des del projecte i model esportiu, passant pel seu innegable compromís desacomplexat amb el País, fins a la defensa d’uns valors socials determinats; per tal de convèncer al soci indecís. Podria fer-ho. I estic convençut que resultaria convincent, essencialment perquè aquestes són unes característiques —a grans trets— que el fan millor que qualsevol altre candidat. A més a més, juga a favor seu que està avalat per la Història (que no és poc). Però el principal motiu pel qual m’agrada Laporta és un altre, i és de tall escatològic.

Fixem-nos en un aspecte sociològic. De fet, analitzar els candidats a la presidència, els d’avui i els de sempre, donaria material més que suficient per fer un TFG de sociologia. És força impactant la quantitat de gent que està disposada a sortir a l’escena pública (i amb recursos econòmics suficients per fer-ho) a fer tot i més per uns quants minuts de fama i alguns pocs ho fan també per presidir un club del que tens números de sortir mal parat (que sí, que ja sé que hi ha contrapartides collonudes també). De fet, un denominador comú que tenen tots els que es presenten (potser, i només potser, ell és l’excepció) és que es creuen més intel·ligents del que realment són. Però això és una altre tema.

Quan veig Laporta tinc la sensació que és una persona tremendament segura de si mateixa i que genera una àuria de confiança al seu voltant. Perquè a diferència del que estem acostumats en aquest dissortat país, ni és una persona pessimista, ni té aires de perdedor. Al contrari, transmet optimisme i és guanyador (no cal saber de futbol, ni basar-se només en el futbol per veure-ho). És el català més contracultural que existeix avui dia. Encara el perfil oposat del prototip de catalanet, que fins i tot vol amagar-se’n, que opta per no molestar amb temes conflictius, demanar sempre permís a Madrid, canviar de llengua a la primera de canvi, no celebrar gaire res (no fos cas que es molestessin!) en el cas poc habitual de tenir algun triomf. Laporta ha aconseguit crear un corrent al seu voltant, que va molt més enllà de la ideologia política o model futbolístic (tot i que també els inclou): el laportisme és una forma de viure i de veure la vida. A grans trets, seria com el cruyffisme, però fet a mida per a Catalunya. Cruyff + Kennedy = Laporta. No ens enganyem, possiblement aquesta confiança que traspua sigui, en part, conseqüència de la seva gestió anterior que segella uns resultats excel·lents, però l’arrel de la qüestió va molt més enllà d’aquests factors més aviat objectius. És una virtut que deriva de la seva aparença física, de la seva manera de caminar, de parlar i de transmetre. Laporta és atractiu, moreno, amb un cabell que ja m’agradaria tenir quan arribi a la seva edat, mirada impetuosa, la seva baixa estatura no li resta força i és un individu robust, sense ser gras. Perquè si Laporta transmet una cosa, aquesta és confiança. Físicament Laporta convida a acostar-t’hi: està clar que dona la mà de forma decidida, és insultament fotogènic i és d’aquell tipus de persones que voldries abraçar. Saps que va de cara, que donarà la cara i que té molts números que li surti bé la jugada. I ho saps (o, més bé, ho dedueixes) només de veure’l. Laporta, com a persona física, és un home al qual li confiaries els teus fills durant unes hores, li deixaries les claus de casa quan marxes de viatge, li confiaries la defensa d’un plet i li demanaries que t’ajudés a empènyer el cotxe si et quedes sense benzina al bell mig de la Diagonal.

A Laporta li confiaries la presidència del Barça.