Ressenya "LONDRES – PARÍS – BARCELONA"

L’Enric Vila va escriure entre la tardor del 2009 i la primavera del 2010, durant la seva estada a la primera ciutat que apareix en el títol del llibre, aquest dietari. “Londres – París – Barcelona: Viatge al cor de la tempesta” és difícil d’explicar-lo, el millor que hom pot fer és llegir-lo. De totes maneres, en aquestes línies diré què m’ha semblat.

Primer de tot vull remarcar que el text ha envellit —i seguirà envellint— bé (és el que tenen els bons llibres), en les acaballes de l’any 2018 i després de canvis importants en la nostra estimada nació i en el món pot ser llegit amb absoluta vigència. El doble filó del llibre el fa molt passable, d’una banda hi ha la seva vida personal i interpersonal (a la universitat de Londres, els amic d’aquí i d’allà, les diverses societats, les antigues nòvies...) i d’altra banda ho lliga amb una anàlisi de vessant més històrica en termes nacionals de Catalunya, les ciutats i la globalització d’aquest món o la democràcia, senzillament. Aquesta dicotomia permet lligar temes que en principi ningú no pensaria que tinguin relació aparent i provoca que la lectura esdevingui amena, tant a la vintena pàgina com a la pàgina número 300.

Està dividit en un total de sis capítols, els títols dels quals ja donen una idea de cap on van els trets: I. Els gais i les ciutats creatives, II. Líders i massacres, III. Viena i el 1714, IV. París i Barcelona, V. Europa i Catalunya i VI. Occident i la Xina. Cada capítol té diverses pàgines dividides en forma de dietari, sense data, però. Obre el llibre de tapa dura un breu pròleg de Xavier Trias, aleshores alcalde de Barcelona, seguit d’una introducció i, al final, un epíleg, culminat amb una bibliografia mestrívola farcida.

La millor faisó d’entendre la idea que edifica Vila és amb pinzellades del propi text:

•          Al segle XIX hi havia l’ideal imperialista, al s. XX el nacionalista i al s. XXI l’ideal urbanista.
•          Els especialistes pronostiquen que les ciutats cada cop estaran més pendents de les altres ciutats del món i viuran més d’esquena als seus propis estats.
•      A París semblava que cada dia fos divendres, en canvi, a Londres dilluns. El detall contra la resistència, el plaer contra el neguit.
•         La propaganda sovint vol fer oblidar-nos que el veritable vencedor de la II Guerra Mundial va ser Stalin. El comunisme és el preu que França i Gran Bretanya van haver de pagar per vèncer el nazisme.
•         Els Alemanys han après més de les seves derrotes que no pas França i la Gran Bretanya de les victòries òptiques.
•        El millor que li podria passar a Europa és que Catalunya s’independitzés, igual que Flandes o Escòcia. La fragmentació dels vells estats introduiria competidors frescos i una cultura democràtica prou forta per enfrontar-se a l’autoritarisme rus, asiàtic i musulmà.
•    Anglaterra ha perdut la postguerra de la mateixa manera que Catalunya ha perdut el postfranquisme. Els anglesos miren a França i Alemanya igual que molts catalans mirem Espanya (predicció del Brexit!).
•          A la nit surten els inadaptats que fan progressar el món, en canvi, el matí pertany a les persones que sumen i resten amb els dits.
•          Conservar els escrits és una cura d’humilitat, quan escrius enganyar és més difícil.
•          Quan semblava que teníem la història en contra, Catalunya va donar Gaudí, Miró, Dalí, Casals, Pla o Trueta.
•      París ha donat moviments totalitaris i l’estat del benestar i Londres ha donat Nova York i Lehman Brothers.
•        Si haguéssim guanyat la Guerra de Successió, no sols la Història de Catalunya hauria canviat, sinó que la Història d’Europa també hagués estat diferent.
•        L’escenari europeu em recorda cada dia més el context que va portar la Guerra de Successió. Les lluites internes pel repartiment del poder amenacen de debilitar el continent i això fa augmentar la tensió latent entre Catalunya i Espanya. Igual que el 1714, els dos bàndols aspiren a l’hegemonia.
•          La dona serà juntament amb Xina, l’Islam i els gais el gran tema del s. XXI.
•         El coneixement es forja a través de preguntes, perquè són aquestes les que ens permeten veure el món i perquè només amb preguntes podem establir relacions directes amb els fets.
•          La intel·ligència no consisteix en veure coses noves, sinó en veure el que tothom esta mirant, va dir Oppenheimer un dels inventors de la bomba atòmica.
•     Una vegada la religió ha perdut influència política, admirar-la no implica reconèixer cap imaginari històric.
•           La Sagrada Família és una reivindicació del vincle entre Déu i Catalunya.
•          La Primera Guerra Mundial va destruir un món que se les prometia molt felices, però que, ves per on, va plantar la llavor dels ideals que avui nodreixen el prestigi de la Unió Europea.
•       A Europa cal un equilibri entre el nord i el sud. Després de segles de preeminència de l’Atlàntic, Barcelona és la capital mediterrània amb més múscul per fer l’equilibri dintre del continent.
•      La civilització ha avançat gràcies als valents que han superat la por d’enfrontar-se a perills reals.
•          Londres ha aconseguit amb 100 anys de retard respecte París expulsar els pobres del nucli antic per fer-los tornar vestits de diumenge a venerar la sofisticació de la ciutat.
•         El general Prim considerava que els seus orígens (catalans) no podien ser un obstacle per a les seves ambicions i així va poder aconseguir el que no havia aconseguit cap altre català des del 1714.
•       La manera que Madrid va trobar de mantenir la unitat d’Espanya sense l’or de les Amèriques va ser aïllant la península Ibèrica d’Europa.

En definitiva, molt més que un simple llibre eclèctic que toca diversos aspectes cabdals a la nostra societat. Realment és una guia ideològica d’un model urbà, nacional, estatal, global i, àdhuc, personal.

L’Enric Vila és un home que escriu i, a més, escriu bé. Però el millor d’ell no és l’art de la ploma —en el qual hi destaca notablement en la nostra llengua—, sinó la capacitat de transmetre idees, és admirable com de ben moblat té el cap (a part de les dosis d’Història que ens ensenya) i com, després, sap transmetre-ho al lector. Un paio (i un llibre!) convincent.