Rànquing cançons dels Manel

Tafanejant per twitter vaig trobar un tuit que emplaçava a completar un quadre (talment com si fos el d'una eliminatòria cruenta de Champions) en què hom ha de completar la seva peferència cançó per cançó (no hi són totes) del grup català Manel. Jo en sóc un fan acèrrim des del primer fins a l'últim disc i estic esperant que en surtin de nous (diuen, diuen, diuen que potser el proper el publiquen aquesta tardor).

Vull constatar que hi ha tries que són gairebé impossibles de fer, com puc ser capaç de descartar sengons quina cançó a setzens? Doncs amb un grup d'aital qualitat s'ha de fer així. Ah, i segurament si passat demà el torno a fer canviaria quelcom, perquè això de la música ja se sap, sovint són estats d'ànim, moments, sensacions.

En definitva quatre grans discos que tothom hauria de tenir a la memòria interna del mòbil, en CD a casa, als preferits de l'Spotify o en els millors vídeos de YouTube (perquè també hi ha videoclips fantàstics: La Serotonina, Gent Normal, Benvolgut, Sabotatge, Aniversari... i així podríem estar unes quantes línies més).

Podríem dir que el rànquing dels discos quedaria així:
1. 10 milles per veure una bona armadura
2. Els millors professors europeus
3. Atletes, baixin de l'escenari & Jo competeixo

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Introduccions de "Jo Competeixo", Manel

L’ARQUER Un arquer i la seva germana estaven enamorats. L’arquer li va dir a la germana “si tu vols, aquesta bogeria que hi ha entre tu i jo pot ser absolutament privada”. La germana es va espantar i es va acabar casant amb l’emperador, de manera que l’arquer va esdevenir arquer de l’emperador. La nit noces, l’arquer es va posar la seva armadura més llampant, la millor de totes. I caminava. No sé si sabeu com eren els terres dels palaus del Japó del segle XVII, però tenien una quadrícula com un taulell d’escacs. I la quadrícula estava feta amb ceràmiques verdes i negres. Aquell dia l’arquer només trepitjava les ceràmiques negres perquè semblaven els cabells negres de la seva germana. Però l’arquer només podia pensar que la seva germana, en aquell moment, estava despullada amb el sultà. Va veure que se n’hauria d’anar, caminava pel palau i pensava. L’arquer caminava i pensava. Caminava i pensava: “quan la derrota és segura uns dissimulen, uns capitulen i jo competeixo”. UNA D...

Més informació

L'1 d'octubre: el refrèndum, no el folklore

Ja fa un parell de setmanes que l’ Enric Vila ha estrenat una tertúlia —tot cantant el Be bop a lula — en forma de podcast, “ El bar del Rick ”. El passat nou d’octubre, un any i escaig després de la gran fita, Vila va convidar-hi el filòsof i professor de la prestigiosa universitat de Princeton Jordi Graupera , l’escriptor i historiador ideòleg de la tertúlia Abel Cutillas i la Diana Coromines , que va ser ambaixadora catalana durant l’esmentada data als països escandinaus. Durant aquesta tertúlia parlen del forat negre que el referèndum de l’1 d’octubre ha deixat en el règim autonòmic. Cadascú d’ells explica com van viure la jornada des d’un punt de vista personal, com tants milions d’altres a Catalunya. Dubtes la jornada abans del referèndum, l’empoderament de la gent amb independència del seu propi govern, el “fetitxe” de les urnes, la resistència i organització de la gent... Tot es podria resumir en la voluntat de cadascú en defensar a capa i espasa el resultat de...

Més informació

Ressenya "LONDRES – PARÍS – BARCELONA"

L’ Enric Vila va escriure entre la tardor del 2009 i la primavera del 2010, durant la seva estada a la primera ciutat que apareix en el títol del llibre, aquest dietari. “Londres – París – Barcelona: Viatge al cor de la tempesta” és difícil d’explicar-lo, el millor que hom pot fer és llegir-lo. De totes maneres, en aquestes línies diré què m’ha semblat. Primer de tot vull remarcar que el text ha envellit —i seguirà envellint— bé (és el que tenen els bons llibres), en les acaballes de l’any 2018 i després de canvis importants en la nostra estimada nació i en el món pot ser llegit amb absoluta vigència. El doble filó del llibre el fa molt passable, d’una banda hi ha la seva vida personal i interpersonal (a la universitat de Londres, els amic d’aquí i d’allà, les diverses societats, les antigues nòvies...) i d’altra banda ho lliga amb una anàlisi de vessant més històrica en termes nacionals de Catalunya , les ciutats i la globalització d’aquest món o la democràcia, senzillament. ...

Més informació

Tot és ara i res

Cercar en aquest blog