L'1 d'octubre: el refrèndum, no el folklore

Ja fa un parell de setmanes que l’Enric Vila ha estrenat una tertúlia —tot cantant el Be bop a lula— en forma de podcast, “El bar del Rick”. El passat nou d’octubre, un any i escaig després de la gran fita, Vila va convidar-hi el filòsof i professor de la prestigiosa universitat de Princeton Jordi Graupera, l’escriptor i historiador ideòleg de la tertúlia Abel Cutillas i la Diana Coromines, que va ser ambaixadora catalana durant l’esmentada data als països escandinaus. Durant aquesta tertúlia parlen del forat negre que el referèndum de l’1 d’octubre ha deixat en el règim autonòmic.

Cadascú d’ells explica com van viure la jornada des d’un punt de vista personal, com tants milions d’altres a Catalunya. Dubtes la jornada abans del referèndum, l’empoderament de la gent amb independència del seu propi govern, el “fetitxe” de les urnes, la resistència i organització de la gent... Tot es podria resumir en la voluntat de cadascú en defensar a capa i espasa el resultat del referèndum, aquelles paperetes que l’urna esguardava amb desig.

El Graupera explica que és un dels dies que més por —por física— va passar en tota la seva vida. Va tombar en els diversos col·legis de la zona el cap de setmana abans, va anar al FAQS de TV3 a la nit, cap a casa poques hores i ben aviat cap a defensar el referèndum. El que va anar fent durant el dia era seguir la policia per tal de fer-hi oposició. Un cop s’havien endut les urnes a l’escola Jaume Balmes, un grup reduït de gent s’estiraven a terra per evitar que les lleteres de la policia poguessin avançar i, consegüentment, fer mal a una altra escola. Van aconseguir l’objectiu i van haver de fer marxa enrere quan cada cop més gent s’hi sumava. “Fora les forces d’ocupació!”. També va fer-ho, després, a l’escola Ramon Llull on va haver-hi trets amb bales de goma i la bòfia va manllevar-li l’ull a un votant. En Graupera tenia l’avantatge que té contactes amb periodistes de Madrid que beuen d’una bona font policial i, així, podia saber de manera anticipada allò que farien i avisar l’escola afectada; a l’escola del carrer Diputació van bloquejar l’accés al carrer i les forces policials van haver de girar cua.

La Diana Coromines relata que els observadors internacionals danesos van quedar molt colpits de les imatges que s’havien vist, sobretot de la resiliència de la gent. Esborrant l’equivocada imatge que els altaveus espanyols s’havien esmerçat en donar. Per la gent que ho va viure, les fake news van ésser endebades.

El més interessant, però, és quan en Graupera relata el seu paper, desconegut fins ara, dels dies previs a l’1-O. (És estrany que cap mitjà no se n’hagi fet ressò quan de vegades d’un tuit merdós sense importància en fan una notícia.) D’antuvi, remarca que dintre de tots els partits (des d’ERC i el PDECAT fins a la CUP i Demòcrates) hi havia gent implicada fins al moll de l’os per tirar endavant l’objectiu. En canvi, a les direccions dels grans partits el debat que hi sobrevolava era quina era la data més escaient per convocar eleccions.

Graupera va arribar a la ciutat comtal i se’l va convocar a la seu d’ERC a una reunió amb experts internacionals en processos d’aquest tipus. Aquests afirmaven que Catalunya té, efectivament, dret a l’autodeterminació i a fer un referèndum (unilateral, fins i tot, si cal), però que la declaració d’independència 48 hores després del referèndum era excessiva perquè regalava l’espai del diàleg a Espanya, la seva proposta era esperar sis mesos abans de declarar res. Graupera havia de convèncer del contrari, ja que qualsevol català que no es mami el dit sap que el diàleg amb Espanya no era possible. Ni avui, ni fa un any. Aquí, per contrarestar, és quan Graupera posa sobre la taula una DUI suspesa en cas —improbable, tot sigui dit— que l’Estat espanyol s’avingui a negociar: la declaració continua essent vigent però suspenent els efectes. És a dir, ell proposava fer la DUI i, només si l'Estat nagocia, suspendre-la. Allò que el govern va fer va ser just el contrari: suspendre-la primer i esperar la negociació d'Espanya. Tot i la proposta, el filòsof remarca que aquella no era pas la seva primera opció. A més, per acabar-ho de rematar, estàvem en un punt en què tampoc no es podia desobeir la pròpia llei, ja que hom perdria tota la credibilitat (sorpresa!). Finalment van avenir-se a prosseguir amb aquesta solució tècnica proposada per Graupera.

Després, el dia 30 de setembre, Graupera va ser cridat amb dues o tres persones més per redactar aquesta declaració al Palau de la Generalitat. Primer van tenir una reunió llarga en la qual van discutir què havien de redactar, Graupera es va negar a escriure o signar una suspensió de la declaració. Ara bé, es va obrir en ajudar a redactar la proposta pseudosuspensiva amb dues condicions: dir que creia que era un error i que no era la seva primera opció i que ho volia presentar personalment a l’Estat Major del procés. Van estar discutint fins que va intervenir Marta Rovira i va donar la raó a la tesi del Jordi. Ho va presentar a l’Estat Major, tot i que no va poder participar de la discussió política. Aquest text, finalment, va quedar desaparegut. El que es proclama (i suspèn) el dia 10 i el que es proclama el dia 27 no té res a veure amb el que havien redactat, era més aviat un text burocràtic que no pas polític. Com si es tractés d’un simple tràmit.

La Diana Coromines, d’altra banda, explica que durant el setembre no se’ls demanava mediadors, sinó contactes (números telefònics) amb gent rellevant. Ella persistint en la feina, àdhuc, va arribar a tenir el número de telèfon del president d’Islàndia. La idea era trucar als contactes per informar del resultat del referèndum si les coses anaven bé. No és fins al dia 4 quan el govern de la Generalitat demana mediadors, sense haver fet les trucades amb les agendes de contactes corresponents per informar de la victòria del sí en el referèndum. El repte era trobar mediadors que acceptessin exposar el seu nom, malgrat la negativa del govern espanyol al diàleg. Tot i la pressa, Coromines va aconseguir trobar-ne tres de potents en un parell de dies: un exmagistrat del tribunal suprem d’Islàndia, un islandès expert en drets humans i l’ex-primer ministre finlandès Matti Vanhanen que també havia estat president del Consell Europeu. Ella envia aquests tres noms a Barcelona. Al cap d’uns dies, Vanhanen —que tenia ganes de fer aquest paper, malgrat l’oposició espanyola, fins i tot com a mesura de pressió— contacta amb Coromines i diu que no li han trucat. A Barcelona diuen que no en saben res i que Romeva està resclosit al despatx amb els cap de gabinet (que no sabien anglès!).

Un parell de relats molt esclaridors per recordar la proesa, però sobretot pe saber què va fallar i què s’ha de millorar. Aquí l’enllaç del podcast, val molt la pena escoltar-lo complet.


Tall de vídeo, Graupera explicant la suspensió de la declaració d'independència: https://www.youtube.com/watch?v=8rMGDdoDvjw