L'alternativa som nosaltres

La situació actual de la política catalana és, de ben segur, la més desoladora que de l’última dècada. El país porta molt de temps —des de les últimes eleccions imposades del 21D— desorientat. La cruïlla on ens trobàvem i tota mena de debat productiu s’ha esvaït i ens trobem nus enmig del desert sense saber què fer. O encara pitjor, hi ha sectors del nostre bàndol que sembla que sí que saben el que volen fer, i no presagia res de bo.

Tots tenim coll avall que tard o d’hora estem abocats a les enèsimes eleccions autonòmiques anticipades al Parlament de Catalunya. Es poden convocar just després de sortir la sentència i, d’aquesta manera, els partits de sempre podran aprofitar-ho electoralment amb la plorera o potser ja entrats al 2020. La primera opció és la preferida per ERC, que estan més centrats en consolidar l’hegemonia de partit —el qual, certament, té bones perspectives electorals– que no pas en fer avançar el país.

El discurs hegemònic dins del partit republicà, el del binomi Rufián-Tardà, emparat des de Lledoners per Junqueras i escampat per Sergi Sol és un dels pitjors auguris avui dia. És l’exemple de tot el que no s’ha de fer si hom vol, de veres, avançar cap a la independència. Però, és clar, aquest no és el seu objectiu a hores d’ara. No sé si ho fan per una mena de creença en l’indult magnànim per part de l’estat (ERROR!) o perquè no en saben més. De qualsevol manera, comprar el marc argumental espanyol (ja no només el de Podemos, també el d’Arrimadas), instal·lar-s’hi còmodament i àdhuc procrear-hi no pot ser mai una bona alternativa a l’status quo. A més a més, hi ha una mena de batalla (silenciada i ben dissimulada) per veure qui serà el successor de Junqueras, entre Aragonès (que té les de guanyar i és vist com a millor presidenciable) i Torrent (que és més conegut i millor candidat). Que aquests dos personatges siguin les que pugnen per aquest lloc tan desitjat —que segons les enquestes seria qui esdevindria el proper president de la Generalitat— mostra fins a quin punt funciona en aquest país el servilisme d’acotar el cap i fer cas a l’amo espanyol. En l’esdevenir d’aquestes eleccions autonòmiques (no cal enganyar la gent, diem les cosses pel seu nom) està cantat el tripartit 2.0 amb ERC, PSC i comuns; que és probable que puguin sumar 68 escons, dissortadament. Auguro, ben bé, una dècada d’un país anestesiat amb governs mediocres i sense cap voluntat de plantar cara a la ocupació espanyola.

Paral·lelament tenim l’espai postconvergent desorientat i força fragmentat internament, amb ningú —de moment— capaç de posar-hi ordre. En un cantó hi ha el corrent més pragmàtic, el sector PDECAT (i alguns juntaires també), malda per calcar el discurs d’Esquerra i tornar a la pax autonòmica on hi tenien el monopoli (amb el permís d’un PSC amb el qual ja hi comencen a pactar). En l’altre cantó hi ha el sector proper a Puigdemont (amb quatre diputats contats: Laura Borràs, Josep Costa, Francesc de Dalmases i Aurora Madaula) que no deixa de voler mantenir la confrontació amb l’estat (és per això que, malgrat tot, va guanyar les eleccions europees) i amb una voluntat d’avançar. Mentrestant, el president Torra és l’únic que té voluntat de mantenir la ferida oberta amb Espanya, es troba sol al govern i al partit. I sembla que cap dels dos col·lectius pugui aguantar gaire més temps així. A JxCat sobrevola la idea que el president Mas torni a saltar a la primera plana de l’arena política i pugui unir (encara que sigui de manera fràgil) ambdues faccions arrossegant el partit a l’estabilitat, o sigui, al catalanisme dòcil. Ben mirat tampoc no tenen gaire més presidenciables, Torra no ho descarta però va camí de la inhabilitació i alguns consellers que voldrien posicionar-se (Àngels Chacón o Miquel Buch) suposarien un retrocés més gran del que es produiria si torna el president Mas.

La CUP, que va tenir un paper cabdal en la posada a escena del referèndum i en el seu decurs, està totalment desdibuixada i desapareguda. Els mals resultats en les municipals hi han ajudat a aquesta desorientació. Mentre algunes de les seves faccions s’entesten en predicar un discurs abominable el la geopolítica internacional, defensant dictadures perquè, és clar, són de la seva corda i l’alternativa són els Estats Units.

El que ha passat en aquest últim lustre és la mostra evident que la política catalana té una mancança molt gran, pitjor que en la política espanyola. Perquè ells, els castellans, (majoritàriament) tenen un ideari reaccionari i sòrdid, però l’apliquen tal com ells ho creuen convenient. Ho aconsegueixen. Per contra, l’esfera política catalana té el —mal— costum d’agafar qualsevol idea (idees democràtiques i molt útils, normalment) i degradar-la en una versió kitsch. En tenim manta exemples, la DUI seria el més paradigmàtic. Es va optar cremar-la durant almenys una generació, a canvi de protegir un espai electoral en unes míseres eleccions autonòmiques dins del Regne d’Espanya.

I després de la sentència, què? Doncs, en primer lloc, cal recalcar que és un error esperar anar a remolc de l’estat, estar-nos de braços creuats mentre esperem que engarjolin durant lustres els polítics i activistes independentistes. Ara bé, és cert que imaginar una resposta per iniciativa pròpia, tornar a agafar el timó, ara mateix és una autèntica utopia. Un cop hi hagi les sentències de ben segur que hi hauran mobilitzacions multitudinàries, mobilitzacions espectaculars i aldarulls que posaran nerviosos a més d’un d’allà la Meseta. Però dubto molt que visquem la revolució vertadera, no tindrem un Hong Kong a la Mediterrània occidental ni serà sostinguda a mitjà-llarg termini. Nosaltres cap a casa, els presos a la presó per anys i panys (sempre a l’espera dels tribunals internacionals), els exiliats a l’exili i els suposats partits independentistes tornant a les batalletes mútues per fer-se amb el control de l’autonomia.

I nosaltres què, doncs? Doncs ens tocarà construir una alternativa de debò. No tinc cap ganes d’hipotecar els pròxims anys de la meva vida i bescanviar una falsa pau per una ocupació permanent del  meu país. Hem de dissenyar un nou espai polític amb el qual puguem competir electoralment contra els que ens han dut fins aquí. Un espai lliure, no cínic i net de la contaminació que hi ha en els partits tradicionals. En les passades eleccions municipals ja es van posar en marxa les primàries. És evident que hi ha aspectes per millorar, marges per acabar de polir; però pot ser una bona eina eficaç com a punt de partida. Radicalitat democràtica i horitzontalitat. Votar des del presidenciable, fins a les votacions cabdals en el Parlament, passant per la confecció de les llistes i propostes electorals. Una quarta butlleta indepe en les meses electorals de les quatre circumscripcions catalanes per a aquells ciutadans que hagin decidir posar punt i final al xantatge nostrat i a l’ocupació espanyola. Dos partits minoritaris, com Demòcrates (amb un parell de diputats al Parlament) i Solidaritat ja hi donen suport i és la primera força extraparlamentària a nivell municipal. Ha de ser obert  tothom sí (qui vulgui que s’hi sumi); però a diferència del que es va fer en les eleccions municipals, no s’ha d’anar al darrere del PDECAT, Junts, d’ERC o de la Crida; volem quelcom diferent. Un espai alliberat dels nombrosos vicis adquirits dins del marc mental espanyol. Amb les portes obertes a tothom, sí. Però sense necessitat de fer el passerell ni d’anar al darrere del que volen eternitzar el procés com es va fer en les eleccions municipals. Unes primàries donen l’oportunitat a tothom d’esdevenir presidenciable, de millorar en els debats dins del mateix espai, d’aportar idees fresques i noves. L’alternativa som nosaltres.

En un col·loqui organitzat per l’ANC d’Anglaterra en el qual participava Jordi Graupera (impulsor de les primàries i candidat a l’alcaldia de Barcelona) destacava la necessitat d’estendre-les cap a nivell nacional més enllà dels càlculs electorals que hom pugui fer. Es tracta de plantar-nos, tal com va fer Xirinacs davant de la presó Model de Barcelona tot sol inicialment durant dies i dies (la comparació és del propi Graupera). És clar que es pot perdre, tal com va passar el passat maig amb la candidatura de Barcelona és Capital; però si no ho intentem estem fent un flac favor a l’anhel persistent de llibertat. Ho hem d’intentar i anar a totes amb els nostres ideals. El filòsof no va descartar presentar-se en aquestes futures primàries (poques persones més adients que ell se m’acudeixen per presidir la Generalitat), de la mateixa manera com també s’hi podrien presentar gent com el mediàtic advocat de Clara Ponsatí, Aamer Anwar (qui ja va donar suport a aquesta iniciativa juntament amb Clara Ponsatí), el diputat Antoni Castellà (líder de Demòcrates) o Anna Arqué (de l’ICEC i impulsora de les consultes populars).

Bona Diada Nacional i visca Catalunya lliure!