Un arquer i la seva germana estaven enamorats. L’arquer li va dir a la germana “si tu vols, aquesta bogeria que hi ha entre tu i jo pot ser absolutament privada”. La germana es va espantar i es va acabar casant amb l’emperador, de manera que l’arquer va esdevenir arquer de l’emperador. La nit noces, l’arquer es va posar la seva armadura més llampant, la millor de totes. I caminava. No sé si sabeu com eren els terres dels palaus del Japó del segle XVII, però tenien una quadrícula com un taulell d’escacs. I la quadrícula estava feta amb ceràmiques verdes i negres. Aquell dia l’arquer només trepitjava les ceràmiques negres perquè semblaven els cabells negres de la seva germana. Però l’arquer només podia pensar que la seva germana, en aquell moment, estava despullada amb el sultà. Va veure que se n’hauria d’anar, caminava pel palau i pensava. L’arquer caminava i pensava. Caminava i pensava: “quan la derrota és segura uns dissimulen, uns capitulen i jo competeixo”.
Una dama va desitjar viure per sempre, i el desig li va ser concedit. Els primers 100 anys tot va anar molt bé. La dama menjava i bevia alegrement i tenia tot allò que el cor pot anhelar. Però després va començar a encongir-se i arrugar-se, ja no podia estar-se dreta, ni podia caminar, ni podia menjar, ni podia beure. Però la dama tampoc podia morir. Al principi l’alimentaven com si fos una nena. Però va arribar a ser tan diminuta que la van ficar dins d’una ampolla de vidre i la van penjar del sostre d’una església. Encara hi és. Avui té la mida d’una rata. Es mou una vegada a l’any, obre la boca i diu “quan la derrota és segura uns dissimulen, uns capitulen i jo competeixo”.
El llicenciat López Dolç s’havia guanyat una reputació jugant a la ruleta russa. Cada dia posava una bala a la recambra, feia girar el tambor, es disparava en plena templa i cada dia sobrevivia. Va ser una sensació, venia gent de tot arreu a veure’l. I va començar a posar dues bales al tambor, i després en posava tres, i després en va posar quatre i llavors en va posar cinc. Sempre sobrevivia. Sempre hi havia una força inexplicable que feia aturar el tambor en el moment en què quedava un forat buit a la recambra. Fins que un dia va decidir que ompliria el revòlver: sis bales, pels sis forats del tambor. I el va fer girar, es va apropar al revòlver i el llicenciat López Dolç sabia que tot aniria bé perquè hi ha coses que la raó no pot explicar. El llicenciat López Dolç va mirar la seva audiència i, rient, va dir: “quan la derrota és segura uns dissimulen, uns capitulen i jo competeixo”.
 |
| Foto: Ricardo Rubio (Europa Press) |
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada