Apunts del llibre "Tota la veritat"

He acabat el llibre Tota la Veritat (Ara Llibres, 2019) escrit per sis periodistes de diversos mitjans: Ferran Casas, Odei A.-Etxearte, Marc Martínez Amat, Roger Mateos, Gerard Pruna i Neus Tomàs. El llibre està prou ben trenat, amb una clara continuïtat temporal i molt ben ordenat. És interessant si t’interessa el tema, és clar. Sense arribar a excel·lir dona alguns detalls inèdits i  molts d’altres ja coneguts. En faig, a continuació, una recopilació dels que m’han semblat més interessants.

•         Els mesos anteriors al referèndum, en el període de preparació i organització, els consellers queden clarament en un segon pla i agafa el comandament el que el llibre defineix com a sanedrí. Amb Puigdemont i Junqueras al capdavant, el president Mas, els caps d’Òmnium i ANC, Cuixart i Sànchez i amb pes de persones que no estan a primera línia política però que tenen un pes destacat: David Madí, Sergi Sol, Xavier Vendrell, Joan Puigercós i Xavier Vinyals. També, de vegades, s’hi afegeixen alguns dels pesos pesants de la CUP, com Mireia Boya, Anna Gabriel, David Fernández o Quim Arrufat.

• -        Quan hi ha la reforma del govern a la primavera del 2017, Puigdemont ofereix a Marta Pascal el lloc de Consellera de presidència que havia ocupat Neus Munté (que dimiteix). Aquest, era un moviment amb la intenció de reforçar el PDECAT com a partit clarament compromès amb el referèndum. Canvi de la vicepresidenta per la presidenta del partit. Pascal, de posicions moderades i autonomistes, evidentment declina una proposta que l’hagués tret de la seva (còmode) posició.

• -        Un fet curiós que es relata és com el dia abans del referèndum, 30 de setembre, Anna Gabriel convida com a ponent al consell polític de la CUP el filòsof Jordi Graupera. Aquest, que ha tingut una col·laboració més o menys directa amb les altes esferes de la política catalana, relata que el paper dels màxims dirigents polítics és una farsa i que no hi ha cap mena d’intenció d’aplicar el referèndum (el temps li ha acabat donant la raó). Proclames que porten la resposta irada del sector de Poble Lliure, sempre més afí a la unitat independentista.

•         Un altre punt interessant és saber qui van ser els encarregats de redactar la declaració d’independència, o quines altres propostes hi havia sobre la taula. El text de la declaració del dia 10 d’octubre el poleixen noms com Marta Rovira, Elsa Artadi, Mireia Boya i Benet Salellas (influència cupaire), els homes de Junqueras Lluís Juncà i Miquel Martín Gamisans i Jaume Clotet, del nucli dur de Puigdemont. Aquest text, que s’acaba incorporant també a la declaració del dia 27, té poques concessions literàries i està curull d’interpel·lacions al diàleg amb l’estat i la comunitat internacional. Hi van participar d’altres figures externes que n’han presentat esborranys com Carles Viver i Pi-Sunyer, Carles Boix i Jordi Graupera (aquest últim ja havia explicat, en part, els fets remarcant que la sevaproposta de tirar més pel dret no va ser atesa i el seu text va quedardesaparegut) o —altres amb càrrecs al govern— com Jordi Finestres i Jaume Clotet. El text del dia 27, el definitiu, va acabar tenint un caràcter més aviat burocràtic que polític.

• -        A més a més, en el llibre s’hi recull íntegrament una proposta de text per la declaració d’independència redactat pel futur president Quim Torra. És molt interessant de llegir-la, ja que mai no va veure la llum. Aquest sí és un text marcadament polític amb molta més força èpica i contundent. Tot i que no falten les constants apel·lacions d’agermanament amb els pobles d’Espanya amb una part en llengua castellà i amb cites de Macià, Companys i Muriel Casals. Posant èmfasi en els valors catalans i al pacifisme, amb també les òbvies crides a la comunitat internacional, fent un repàs de la història més recent del nostre país i a la jornada de l’1-O. Malgrat les etiquetes que —sobretot des de l’espanyolisme— se li han volgut penjar a Quim Torra es veu un discurs amb certa tendència de centre esquerra (apel·lacions a la justícia social) i en cap cas de confrontació. Sembla evident que és un discurs més potent que qualsevol dels que es van fer, però no deixa de tenir certes mancances. Un cop més s’hi veu aquest esperit tan català “de fer-se perdonar pels espanyols” i d’estima envers la seva llengua. També em sembla deficient que no hi hagi ni una sola menció als Països Catalans, la pàtria completa. I encara fa més mal de veure-ho contrarestat amb l’ensabonada que fa als pobles espanyols. De fet acaba dient “des de l’Ebre als Pirineus, des de Ponent fins al mar” deixant en l’oblit “des de Salses a Guardamar, des de Fraga a Maó”.

• -        Un dels altres capítols imprescindibles del llibre és el que volta els dies 25, 26 i 27 de setembre. La cruïlla en què es troba el govern de Puigdemont entre anar a eleccions o aixecar la suspensió de la DUI del 10-O. D’ajudes internacionals n’arriben més aviat poques, en alguns casos personalitats concretes s’ofereixen com a mediadors o l’estat de Suïssa. Cap d’aquests és fructífer davant la negativa horitzontal de l’Estat espanyol. També té un paper rellevant, amb poc èxit, l’Església que intenta facilitar la negociació però un cop més hi ha la negativa de Rajoy. Ni tan sols existeix la famosa trucada del dia 10 d’un alt dirigent europeu, que fou filtrada des del govern per justificar el retard en el ple.

• -        Un tercer grup que ho intenta són els empresaris. Alguns amb poc èxit, com el binomi Javier Solana i Miquel Roca els quals reben la negativa de Puigdemont (encertadament) argumentant que els que van fer el règim del 78 ja no ens poden imposar res el 2017. Sense èxit (afortunadament!), Maria Eugènia Gay, en nom de l’ICAB intenta fer la mediació. La majoria d’aquests casos de l’elit empresarial, més que mediar, volen frenar l’independentisme davant l’amenaça real que tiri endavant. Segurament el nom que estableix més contactes, també amb una posició més propera a l’espanyola que a la catalana, és el lehendakari Urkullu (amb l’apèndix de Miquel Iceta) que s’envolta d’empresaris catalans per pressionar. Dos noms importants són Pau Guardans Cambó i Gonzalo Rodés (proper al PSC i germà de Ferran Rodès propietari del Diari Ara que —tot i anar de sobiranista— es va negar a posar publicitat de l’1-O i va pressionar fermament, tal com si fos La Vanguardia, en contra de la DUI). Aquells mesos van caure moltes mascaretes. S’hi afegeixen també persones com el notari López Burniol, Joaquim Coello i Emili Cuatrecasas. Aconsegueixen el compromís de Puigdemont de convocar eleccions, però en cap cas ni una paraula de Rajoy, la qual cosa portarà al president de la Generalitat a fer-se enrere.

• -        També és aclaridor veure les posicions definides dels actors que estaven al govern. Puigdemont entoma la decisió d’anar a eleccions amb el suport a contracor de Rull i Turull (& Joan Maria Piqué), encara que no comparteixen la decisió. Santi Vila és el màxim garant de la via neo autonomista amb el suport dels dirigents del PDECAT, representats en Marta Pascal. La majoria de consellers d’ERC es mostren en una posició intermèdia, apostant per les eleccions i evitar un mal major. El vicepresident Junqueras calla i no diu res. No es mulla. De tirar pel dret, amb una DUI efectiva, al govern només hi ha Clara Ponsatí que té el gran suport de Marta Rovira i el gruix del grup parlamentari de JxSí (representats en Lluís Llach) i la CUP.

• -        Davant l’escenari d’eleccions Jordi Sànchez, ja a la presó, s’ofereix per liderar una candidatura unitària (ara amb més pes d’ERC que el PDECAT, diu) per evitar el 155. Aquesta i altres propostes, com quan Puigdemont ofereix la presidència a Junqueras perquè sigui ell qui tiri del carro o la dimissió del govern i alts càrrecs en bloc deixant només el president per evitar diverses represàlies judicials, no tiren endavant.

• -        Un cop convocades eleccions, els dos grans partits tenen coll avall que s’hi presentaran. Una mostra clara és que, de camí a declarar a l’Audiència Nacional, en els últims moments de llibertat, es dedica a confeccionar la llista erqui de les eleccions. La divisió entre els dos partits per competir per l’hegemonia de l’espai independentista sempre ha existit. Però és més evident que mai un cop convocades eleccions.

• -        També és curiós que, de cara a aquesta contesa electoral, Quim Torra rep ofertes tant d’ERC com de JxCat. Quan Jaume Clotet li ofereix un lloc en la llista puigdemontista, ell argumenta —mostrant unes ganes d’entrar de ple en política— que un expresident d’Òmnium no pot anar tan endarrere a la llista. Finalment, sembla que el 131è se’n sortirà amb la seva.

• -        Finalment, m’ha sorprès força, que s’apunti que realment només hi van haver dos noms per esdevenir el president 131 a la primavera del 2018: Quim Torra i Miquel Buch. Els molts altres que van sonar —diu el llibre— van ser pures especulacions o infiltracions interessades. És a dir, Elsa Artadi, Gemma Geis o Josep Costa mai van estar sobre la taula.