Passa al contingut principal

Taxi driver


L'altre dia sortint de la Universitat, cèntrica i prestigiosa, després d'un dia dens, cru, d'aquells que creen angoixa només de pensar-hi, vaig parar-me a pensar quina era la millor via per tornar cap a casa. Predisposat a dubtar, em vaig recolzar al pedrís que hi havia vora l'entrada d'un supermercat. La cigarreta, de ben segur, m'ajudaria a esclarir el cap. A pensar. A calcular. A escampar aquells núvols grisos que entren a la testa durant el capvespre. Vaig trigar un parell de segons a trobar l'encenedor que la butxaca esquerra de l'americana custodiava amb recel. No tenia cap pressa, però tampoc no tenia la intenció de passar gaire estona allí tirat —cansat després d'un jorn de rutina, al cap i a la fi— carregant la maleta d'apunts, exàmens i el portàtil.

Dues opcions sobrevolaven el meu cap: agafar el metro i fer un parell de transbords (llarg però més econòmic) o alçar el braç i cridar un taxi (caret però més ràpid). Com que encara tenia feina per fer (sempre n'hi ha però aquella la volia fer ja) vaig mirar la bitllera, suficientment plena, vaig alçar el braç i es va parar al moment un taxi, d'aquells grocs característics. Era el vespre del dubte. Tornava a dubtar: o posar-me els auriculars amb música (allò típic meu, probablement algun tema de Manel) o llegir Aloma, de Rodoreda, que tenia descarregada al mòbil. Pocs instants de decidir-me a favor de la primera el meu moviment de braç es va veure esberlat per la xerrameca del taxista.

D'antuvi ja vaig clissar que no era el típic taxista que prova d'esbrinar si era turista per, així, escurar-me les butxaques. Tampoc no eren les quatre paraules de cortesia per satisfer-me. Jo, lluny d'esquivar les qüestions vaig donar-li corda, àdhuc vaig atrevir-me a preguntar-li. De seguida em va explicar com havia arribat a taxista al bell mig de New York, ciutat gens fàcil per conduir-hi. Devia rondar els 40 anys, cabell negre i frondós, això sí, amb  algunes canes als laterals del front. Ben vestit, camisa de quadres i pantalons —ai las— de pana. Moreno de pell, els seus pares formaven part de la remesa d'hispans que en els anys setanta havien emigrat per cercar un futur més pròsper.

Ell era americà de cap a peus, havia crescut i viscut sempre als Estats Units, això em va assegurar. Els seus pares s'havien guanyat la vida com podien, majoritàriament treballant en fàbriques, eren d'aquells que s'ho havien guanyat i van poder donar al fill una infantesa de relativa bonança econòmica. L’home volia estudiar sociologia, pencant molt i amb l'ajuda paterna ho va aconseguir. Així va començar de taxista, alternant-ho amb les aules universitàries, no a l'abast de tothom. Gràcies a un tiet, propietari de la pròspera empresa de taxis en la qual treballa, va tenir accés directe en un lloc de feina que és quasi tan difícil accedir-hi com treure's un doctorat. Però no només va endinsar-se en el món del taxi per poder pagar els estudis, sinó també per poder llogar un pis amb la seva xicota. Mai li ho va dir directament, però ell que sap llegir entre línies va veure que ella reclamava aquest espai i, és clar, a Nova York res no és gratuït. A ella això de festejar amb un universitari que tocava tota la gran mansana amb el cotxe li agradava, suscitava glamur.

Però les relacions, com la vida mateixa, s'acaben trinxant. Ella, qui l'havia encoratjat i fins i tot empès a aquesta vida gairebé sense temps lliure la va acabar matant. Necessitava amor, deia ella i ell se la creia, i va anar-lo a buscar amb un excompany d'institut. Ell la volia perdonar (malgrat que el seu orgull quedés pel sòl) però ella no es deixava. Havia esgotat la relació de dos anys i mig. Ja no hi havia corda. No tenia rencor. Tampoc no li volia fer mal. Ell s'hi resitia. Però tot acaba. Com tot torna a començar, que diria Mishima.

Finalment, en James, que es com es deia el conductor, va acceptar-ho. És un paio llest i, poc després del cop, va veure que era francament difícil que com a sociòleg trobés una feina millor que la que ja ... tenia. Així, doncs, va eixugar-se els mocs, i va deixar la carrera de sociologia a mitges per dedicar-se completament al taxi. Mentre ho explicava li observava com les pupil·les, curulles de nostàlgia, feien un esforç per no desprendre cap llàgrima. Jo escoltava i intervenia allò just en la conversa. Crec, pura intuïció, que per dintre era més robust del que els seus ulls podien semblar. Una barreja d'enyor per allò passat, però sense tenir un gran penediment de les coses fetes. Un paio que lluita, ho intenta i si no, ho accepta i sant tornem-hi.

Va deixar caure que entremig hi havia hagut un parell de romanços efímers i que ara es troba sol, single en diuen ara, indefinidament. Va a veure molt als seus pares, ja grans però en un estat de salut que ja m'agradaria trobar-m'hi jo a la seva edat, va dir James. No vam parlar de política, sorprenentment. Tot i que ho podríem haver fet, car tenia un parell de llibres de política contemporània al seient del copilot. Un paio llegit. També va explicar-me que té un bloc en el qual escriu sobre les experiències dins del taxi. Interessos. Anècdotes. Inquietuds. Allò que li passa pel cap. Va veure que a mi m'agradava això d'escriure, hi estava interessat i va lliurar-me un paper estripat d'una llibreta que semblava un dietari però segurament hi havien anotacions professionals amb el nom del lloc web.

Abans de baixar vaig pagar (no era exageradament car, a més havia passat una bona estona) i vaig donar-li la mà. Els escassos metres d'entrar a casa vaig reflexionar sobre allò que havia escoltat durant aquell temps (no podria assegurar que fos mitja, una o dues hores; havia perdut la noció del temps, ja passa quan et sents a gust). Un cop ja a casa, eren pels volts de les onze de la nit, vaig acomodar-me en el sofà i amb el pijama ja posat vaig agafar el portàtil amb ganes de llegir el que escrivia el bo d'en James, després encara tocava estudiar.

Hagués jurat que tenia el paper a la butxaca del pantaló, però no, no hi era. Tampoc a l'americana. Decepció. La història era incompleta, em faltava quelcom. Una baula de la cadena. Una peça de l'engranatge. Un filament de la malla. Vaig guaitar a la desesperada per la finestra però òbviament havia guillat ja feia estona. Havia d'estudiar, sóc responsable i ho vaig fer sense gaire dil·lació. Però d’ençà d'aquell dia cada dia cerco a internet taxistes blocaires provant amb el nom de James, del qual no recordo el cognom. N'he llegit alguns, fins i tot en castellà, no són pas avorrits però no són la història que jo cerco. I cada dia, al sortir de la uni, miro la cara dels conductors de taxis a veure si el veig. Al James. I seguim amb la història.

Comentaris

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Introduccions de "Jo Competeixo", Manel

L’ARQUER  Un arquer i la seva germana estaven enamorats. L’arquer li va dir a la germana “si tu vols, aquesta bogeria que hi ha entre tu i jo pot ser absolutament privada”. La germana es va espantar i es va acabar casant amb l’emperador, de manera que l’arquer va esdevenir arquer de l’emperador. La nit noces, l’arquer es va posar la seva armadura més llampant, la millor de totes. I caminava. No sé si sabeu com eren els terres dels palaus del Japó del segle XVII, però tenien una quadrícula com un taulell d’escacs. I la quadrícula estava feta amb ceràmiques verdes i negres. Aquell dia l’arquer només trepitjava les ceràmiques negres perquè semblaven els cabells negres de la seva germana. Però l’arquer només podia pensar que la seva germana, en aquell moment, estava despullada amb el sultà. Va veure que se n’hauria d’anar, caminava pel palau i pensava. L’arquer caminava i pensava. Caminava i pensava: “quan la derrota és segura uns dissimulen, uns capitulen i jo competeixo”.  UNA D...

L'1 d'octubre: el refrèndum, no el folklore

Ja fa un parell de setmanes que l’ Enric Vila ha estrenat una tertúlia —tot cantant el Be bop a lula — en forma de podcast, “ El bar del Rick ”. El passat nou d’octubre, un any i escaig després de la gran fita, Vila va convidar-hi el filòsof i professor de la prestigiosa universitat de Princeton  Jordi Graupera , l’escriptor i historiador ideòleg de la tertúlia  Abel Cutillas i la Diana Coromines , que va ser ambaixadora catalana durant l’esmentada data als països escandinaus. Durant aquesta tertúlia parlen del forat negre que el referèndum de l’1 d’octubre ha deixat en el règim autonòmic. Cadascú d’ells explica com van viure la jornada des d’un punt de vista personal, com tants milions d’altres a Catalunya. Dubtes la jornada abans del referèndum, l’empoderament de la gent amb independència del seu propi govern, el “fetitxe” de les urnes, la resistència i organització de la gent... Tot es podria resumir en la voluntat de cadascú en defensar a capa i espasa el resultat de...

Apunts del llibre "Tota la veritat"

He acabat el llibre Tota la Veritat (Ara Llibres, 2019) escrit per sis periodistes de diversos mitjans: Ferran Casas, Odei A.-Etxearte, Marc Martínez Amat, Roger Mateos, Gerard Pruna i Neus Tomàs. El llibre està prou ben trenat, amb una clara continuïtat temporal i molt ben ordenat. És interessant si t’interessa el tema, és clar. Sense arribar a excel·lir dona alguns detalls inèdits i   molts d’altres ja coneguts. En faig, a continuació, una recopilació dels que m’han semblat més interessants.          Els mesos anteriors al referèndum, en el període de preparació i organització, els consellers queden clarament en un segon pla i agafa el comandament el que el llibre defineix com a sanedrí . Amb Puigdemont i Junqueras al capdavant, el president Mas, els caps d’Òmnium i ANC, Cuixart i Sànchez i amb pes de persones que no estan a primera línia política però que tenen un pes destacat: David Madí, Sergi Sol, Xavier Vendrell, Joan Puigercós i Xavier Vinya...