Tot és ara i res

L’ Enric Vila va escriure entre la tardor del 2009 i la primavera del 2010, durant la seva estada a la primera ciutat que apareix en el títol del llibre, aquest dietari. “Londres – París – Barcelona: Viatge al cor de la tempesta” és difícil d’explicar-lo, el millor que hom pot fer és llegir-lo. De totes maneres, en aquestes línies diré què m’ha semblat. Primer de tot vull remarcar que el text ha envellit —i seguirà envellint— bé (és el que tenen els bons llibres), en les acaballes de l’any 2018 i després de canvis importants en la nostra estimada nació i en el món pot ser llegit amb absoluta vigència. El doble filó del llibre el fa molt passable, d’una banda hi ha la seva vida personal i interpersonal (a la universitat de Londres, els amic d’aquí i d’allà, les diverses societats, les antigues nòvies...) i d’altra banda ho lliga amb una anàlisi de vessant més històrica en termes nacionals de Catalunya , les ciutats i la globalització d’aquest món o la democràcia, senzillament. ...

Ja fa un parell de setmanes que l’ Enric Vila ha estrenat una tertúlia —tot cantant el Be bop a lula — en forma de podcast, “ El bar del Rick ”. El passat nou d’octubre, un any i escaig després de la gran fita, Vila va convidar-hi el filòsof i professor de la prestigiosa universitat de Princeton  Jordi Graupera , l’escriptor i historiador ideòleg de la tertúlia  Abel Cutillas i la Diana Coromines , que va ser ambaixadora catalana durant l’esmentada data als països escandinaus. Durant aquesta tertúlia parlen del forat negre que el referèndum de l’1 d’octubre ha deixat en el règim autonòmic. Cadascú d’ells explica com van viure la jornada des d’un punt de vista personal, com tants milions d’altres a Catalunya. Dubtes la jornada abans del referèndum, l’empoderament de la gent amb independència del seu propi govern, el “fetitxe” de les urnes, la resistència i organització de la gent... Tot es podria resumir en la voluntat de cadascú en defensar a capa i espasa el resultat de...

L'altre dia sortint de la Universitat, cèntrica i prestigiosa, després d'un dia dens, cru, d'aquells que creen angoixa només de pensar-hi, vaig parar-me a pensar quina era la millor via per tornar cap a casa. Predisposat a dubtar, em vaig recolzar al pedrís que hi havia vora l'entrada d'un supermercat. La cigarreta, de ben segur, m'ajudaria a esclarir el cap. A pensar. A calcular. A escampar aquells núvols grisos que entren a la testa durant el capvespre. Vaig trigar un parell de segons a trobar l'encenedor que la butxaca esquerra de l'americana custodiava amb recel. No tenia cap pressa, però tampoc no tenia la intenció de passar gaire estona allí tirat —cansat després d'un jorn de rutina, al cap i a la fi— carregant la maleta d'apunts, exàmens i el portàtil. Dues opcions sobrevolaven el meu cap: agafar el metro i fer un parell de transbords (llarg però més econòmic) o alçar el braç i cridar un taxi ( caret però més ràpid). Com que encara ...

L’àgora (del grec “mercat”) va ser en la seva època la plaça pública de les ciutats, les polis. N’era el punt neuràlgic, el liceu cultural, el batec comercial, l’espai de xoc (i joc) polític i, fins i tot, el centre social. Les assemblees ciutadanes succeïen en aquest espai. Tot. Ara. Res.   Benvolguts, obro aquest bloc ( blog , en anglès i blogspot per als que no tenim calés), com un espai de reflexió personal en què pugui expressar allò que penso i endreçar-ho. Tot és ara i res . La meva àgora personal, en la qual pugui plasmar tot allò que passa pel meu cap. Escriure és vital per a qualsevol persona que s’apreciï intel·lectualment. Sobretot, escriure lliurement, sense fronteres, sense coaccions ni límits. Pensar. Raonar. Escriure. I llegir. Per pura diversió i lleure: per a mi i per a tots vosaltres.  Personalment em considero un amant de la llibertat i com a tal penso exercir-la radicalment en aquest web, en tots els aspectes. Intentaré no tenir pèls a la llengua ...