La situació actual de la política catalana és, de ben segur, la més desoladora que de l’última dècada. El país porta molt de temps —des de les últimes eleccions imposades del 21D— desorientat. La cruïlla on ens trobàvem i tota mena de debat productiu s’ha esvaït i ens trobem nus enmig del desert sense saber què fer. O encara pitjor, hi ha sectors del nostre bàndol que sembla que sí que saben el que volen fer, i no presagia res de bo. Tots tenim coll avall que tard o d’hora estem abocats a les enèsimes eleccions autonòmiques anticipades al Parlament de Catalunya. Es poden convocar just després de sortir la sentència i, d’aquesta manera, els partits de sempre podran aprofitar-ho electoralment amb la plorera o potser ja entrats al 2020. La primera opció és la preferida per ERC, que estan més centrats en consolidar l’hegemonia de partit —el qual, certament, té bones perspectives electorals– que no pas en fer avançar el país. El discurs hegemònic dins del partit republicà, el del...
Àrids pensaments